L’abadia de Northanger, malgrat haver estat publicada pòstumament, és la primera gran novel·la de Jane Austen, amb una crítica explícita i divertida contra les absurditats de les novel·les del seu temps, plenes d’esdeveniments espaordidors i d’heroïnes excepcionals. La protagonista, Catherine Morland, ha de fer l’aprenentatge del món real a través dels desenganys de l’amor, de l’amistat i de la confiança. Però l’autora no sols no oblida la complicitat del lector per aconduir l’argument a un final perfecte, sinó que constantment l’il·lustra i el diverteix sobre els costums d’una societat sovint buida i benestant que sembla no haver canviat gaire.

Considerada, tan pels estudiosos com pels lectors, una de les millor novel·les de costums de Jane Austen, continua sent, encara avui, un dels llibres més venuts al Regne Unit. L’acció es situa al segle XIX, al comtat de Hertfordshire, Anglaterra, l’ambient de províncies que tant bé coneixia l’escriptora. Amb el seu estil objectiu i irònic, descriu la família Bennet, que tenen cinc filles: Jane, Elizabeth, Mary, Lydia i Kitty, i els personatges i fets que es mouen al seu voltant.

A Persuasió, una de les novel·les de Jane Austen més reeixides i radicals i l’última completada abans de morir, fa una descripció minuciosa del sentiment abassegador del deure que asfixia la protagonista, Anne Elliot. Sota l’aparença d’una història d’amor banal, l’autora descriu magistralment el joc entre inutilitat i esperança, amb un estoïcisme i integritat exemplars. Jane Austen s’hi serveix del seu millor estil, ric i ple de complexitats, per narrar-nos la història d’una manera molt vívida i directa i, a l’ensems, plena de suggestives i velades al·lusions.

És aquesta novel·la pagesívola la primera flor del geni del gran escriptor de la Noruega. Ell, el cantaire dels costums de les masies, l’enamorat del poble, el cor del qual sabia commoure amb els seus lais i narracions, empenyent-lo endavant, sempre endavant, va començar escrivint aquesta obra, que va revelar el geni. La gent que aquí es mou és gent del Nord; és gent batuda per les tempestats d’aquelles regions glaçades, mes que conserven el cor a l’estat d’infantesa; és gent d’aquella de qui en Heine digué que, dins de llurs masos, s’asseuen al costat del foc i amb el mirar s’entenen i llegeixen llurs paraules quan encara no han sortit dels llavis; amb un sol crit, amb un moviment, aixequen una tempestat de plors o de rialles: mentre que nosaltres només ho aconseguim a força de discursos i exclamacions.

La Irene és una jove guàrdia civil d’Altea que, en un sol dia, passa de preparar la motxilla per a unes vacances somiades a, després d’una trucada del seu comandament, viatjar a Barcelona en els moments més crítics del procés català. En les seves missions d’infiltració coneixerà l’Arnau, un jove estudiant d’història, militant d’Arran i convençut que la república catalana és l’única manera de tenir un futur millor. El Salvador, porta 25 anys sense votar ni emetre cap opinió política. Tanmateix, quan l’1-O veu al carrer ancians defensant col·legis electorals es decideix a participar amb un vot en blanc. Les vides de tots tres acabaran entrelligades mentre, en una escalada constant, viuen de primera mà, i des de diferents punts de vista, la revolució catalana del segle XXI.

El matrimoni format pels joves Doro i Clelia rep a la casa d’estiueig de la Riviera la visita d’un vell amic que, observador i incisiu, es demana si hi ha alguna esquerda en l’aparent felicitat de la parella. En un ambient dominat per la frivolitat estiuenca i la sensibilitat a flor de pell, el lúcid personatge serà testimoni d’un seguit de confessions, estats d’ànim i insinuacions a partir dels quals haurà de corroborar les seves sospites. Amb aquest deliciós relat, el fins aleshores poeta Cesare Pavese va confirmar-se com a novel·lista el 1942. Alguns dels motius més singulars de la seva narrativa ja hi prenen vida, en una síntesi magistral del seu món interior i la societat piemontesa.

Una civilització mil·lenària i remota, ancestral, però molt viva en aquesta novel·la. Índia en estat pur. En aquesta obra, realisme i idealisme flueixen a través de tres narradors, Bimala, Nikhil i Sandip, tres ànimes ben diferents marcades per una religió i uns costums ancestrals que ens expliquen amb ulls de dona un triangle matrimonial aparentment idíl·lic, però que en realitat amaga el conflicte Orient-Occident, i dues cultures massa diferents espiritualment. Aquesta obra, probablement la més coneguda de Tagore, il·lustra el dilema personal de l’autor davant els desacords que els personatges han de superar. A través d’un amor passional, conflictes revolucionaris i rebel·lions polítiques i personals, ens descobreix la cultura índia per reflexionar-hi i convertir la lectura en una experiència absolutament recomanable i magnífica.

Cap persona no és igual a una altra, ni cap història d’amor no és com una altra. Raül, un misantrop gelós del seu aïllament i amb fama de cínic que treballa en una editorial, s’ha fet un món on no hi caben sentimentalismes ni hipocresies que afavoreixin les relacions socials. Fins que els seus esquemes trontollen quan casualment coneix l’Iris, una noia que restaura mobles gairebé vint anys més jove que ell i d’una bellesa aclaparadora. Però l’Iris és una noia solitària encara més radical que Raül en la preservació de la seva intimitat, ferida per un trauma del passat, i tots dos hauran d’enfrontar-se als propis fantasmes per donar sortida a l’atracció mútua que senten. L’home que volava en el trapezi planteja amb contundència i sense censures morals els límits de l’amor, la seva autenticitat i l’ús interessat que se’n pot fer. Isabel-Clara Simó ha creat dos personatges reacis a tota comunicació que, tanmateix, perseguiran des de la seva singularitat l’establiment d’una relació en què l’amor no sigui la coartada per dominar o manipular l’altre.